Amb un parell…

Sucós subtítol dels nostres programadors espanyols, sí senyor: amb un parell…
El fet cert és que les peripècies sobre dues rodes de Travolta, Allen i companyia està generant crítiques divertides.
I com exemple, un parell de botons dels col·legues de La Butaca.
Joaquín R. Fernández: “Té un guió tan nefast que és impossible entretenir-se amb el grapat de delirants gags que s’escampen al llarg del seu metratge. La història és tan mediocre que resulta vergonyós que s’hagi fet una pel·lícula a partir d’una idea tan ximple”.
Pablo del Moral: “Un producte massa prefabricat, tou i diluït”.
Miguel Ángel Delgado: “La perplexitat arriba a extrems insospitats, doncs resulta difícil entendre com un producte tan previsible, desangelat i sense gràcia pot haver-se convertit en un dels èxits de la temporada”.
Javier Quevedo Puchal: “Una proposta oblidable, tan passada de moda com els seus personatges principals, que es deixa veure sempre que un deixi en suspens alguna de les seves funcions vitals”.

Con un par

Jugoso subtítulo de nuestros programadores españoles, sí señor, con un par…
Lo cierto es que las peripecias sobre dos ruedas de Travolta, Allen y compañía está generando críticas la mar de divertidas.
Y como muestra, un par de botones de los colegas de La Butaca.
Joaquín R. Fernández: “Se sustenta en un guión tan nefasto que es imposible entretenerse con el puñado de delirantes gags que se desparraman a lo largo de su metraje. La historia es tan mediocre que resulta vergonzoso que se haya hecho una película a partir de una idea tan tontorrona”.
Pablo del Moral: “Un producto demasiado prefabricado, blando y diluido”.
Miguel Ángel Delgado: “La perplejidad llega a extremos insospechados, pues resulta difícil entender cómo un producto tan previsible, desangelado y falto de gracia puede haberse convertido en uno de los taquillazos de la temporada”.
Javier Quevedo Puchal: “Una propuesta olvidable, tan trasnochada como sus personajes principales, que se deja ver siempre y cuando uno deje en suspenso alguna que otra de sus funciones vitales”.

Amb un parell…

Sucós subtítol dels nostres programadors espanyols, sí senyor: amb un parell…
El fet cert és que les peripècies sobre dues rodes de Travolta, Allen i companyia està generant crítiques divertides.
I com exemple, un parell de botons dels col·legues de La Butaca.
Joaquín R. Fernández: “Té un guió tan nefast que és impossible entretenir-se amb el grapat de delirants gags que s’escampen al llarg del seu metratge. La història és tan mediocre que resulta vergonyós que s’hagi fet una pel·lícula a partir d’una idea tan ximple”.
Pablo del Moral: “Un producte massa prefabricat, tou i diluït”.
Miguel Ángel Delgado: “La perplexitat arriba a extrems insospitats, doncs resulta difícil entendre com un producte tan previsible, desangelat i sense gràcia pot haver-se convertit en un dels èxits de la temporada”.
Javier Quevedo Puchal: “Una proposta oblidable, tan passada de moda com els seus personatges principals, que es deixa veure sempre que un deixi en suspens alguna de les seves funcions vitals”.

Con un par…

Jugoso subtítulo de nuestros programadores españoles, sí señor, con un par…
Lo cierto es que las peripecias sobre dos ruedas de Travolta, Allen y compañía está generando críticas la mar de divertidas.
Y como muestra, un par de botones de los colegas de La Butaca.
Joaquín R. Fernández: “Se sustenta en un guión tan nefasto que es imposible entretenerse con el puñado de delirantes gags que se desparraman a lo largo de su metraje. La historia es tan mediocre que resulta vergonzoso que se haya hecho una película a partir de una idea tan tontorrona”.
Pablo del Moral: “Un producto demasiado prefabricado, blando y diluido”.
Miguel Ángel Delgado: “La perplejidad llega a extremos insospechados, pues resulta difícil entender cómo un producto tan previsible, desangelado y falto de gracia puede haberse convertido en uno de los taquillazos de la temporada”.
Javier Quevedo Puchal: “Una propuesta olvidable, tan trasnochada como sus personajes principales, que se deja ver siempre y cuando uno deje en suspenso alguna que otra de sus funciones vitales”.

Hillary Swank

Aquests dies havia il·lusió per veure en persona a la Hillary Swank, l’actriu guanyadora de dos Oscars per Boys don’t cry, el 2000, i per Million dòlar baby, el 2005. Era lògic: la Warner, la productora de La cosecha, havia escollit Barcelona per realitzar la première europea, amb assistència de la bella i la bèstia (el productor Joe Silver).
Van ser molts els periodistes admiradors de la noia –entre ells el col·lega Spaulding, qui l’ha trobat un parer amb la Carly Simon–, van acudir amb rapidesa a la sessió de fotos de la premsa per prendre alguna imatge seva. És que, en el fons, som uns mitòmans.
Però una altra cosa és la pel·lícula… Els nois de la crítica no han sortit molt satisfets de l’invent. I en això semblen haver coincidit amb els col·legues nord-americans dels antipremis Razzies que ja han situat a l’actriu entre les candidates a les pitjors d’aquest any per la seva feina en aquest thriller de terror, com ho ha definit ella mateixa. Pobre!
A falta d’altres adjectius, els del gerd daurat la qualifiquen de: “A tacky, totally unoriginal, plotless, pointless horror potboiler movie”. Més o menys com una pel·lícula enganxosa, insubstancial, fluixa, sense originalitat ni trama. Déu n’hi do!
Dins del nostre país, si en la Offoffcritica no es tallen un pèl (”dolenta”, “una castanya”), els comentaris que es llegeixen en Hoycinema ratllen l’insult.
I després diuen de nosaltres…

Hillary Swank

Estos días había ilusión por ver en persona a Hillary Swank, actriz ganadora de dos Oscar por Boys don’t cry, en el 2000, y por Million dolar baby, en el 2005.
No era para menos: la Warner, la productora de La cosecha, había escogido Barcelona para realizar la première europea, con asistencia de la bella y la bestia (el productor Joe Silver).
Fueron muchos los periodistas admiradores de la chica –entre ellos el colega Spaulding, que le ha descubierto un parecido razonable con Carly Simon– acudieron raudos y veloces a la sesión de fotos de la prensa para pillar alguna imagen. Es que, en el fondo, somos unos mitómanos.
Pero otra cosa es la película… Los chicos de la crítica no han salido muy satisfechos del invento.
Y en eso parecen haber coincidido con los colegas norteamericanos de los antipremios Razzies que ya han situado a la actriz entre las candidatas a las peores de este año por su trabajo en este thriller de terror, como lo ha definido ella misma. ¡Pobre!
A falta de otros adjetivos los de la frambuesa la califican de: “A tacky, totally unoriginal, plotless, pointless horror potboiler movie”. Algo así como una película pegajosa, insustancial, floja, sin originalidad ni trama. ¡Ahí es nada!
Dentro de nuestro país, si en la Offoffcritica no se cortan un pelo (”mala”, “castaña”) los comentarios que se leen en Hoycinema rayan el insulto.
Y luego dicen de nosotros…